L'última petja de Manuel Mas

Som a finals dels vuitanta o primeríssims dels noranta. Domicili particular de Josep Puig i Pla i Anna Comas, parella i regidors del PSC a l'Ajuntament, al camí ral. Hi ha una petita crisi al govern municipal o simplement cal prendre alguna decisió important. El sanedrí del govern municipal, capitanejat per Manuel Mas, s'hi dóna cita per resoldre la qüestió mentre s'engulleixen unes pizzes. Es conspira a casa, no al restaurant, com tota la vida.

L'escena és real. Correspon a una manera de fer, un pèl cumbaià, de la generació antifranquista, que va perdurar al govern municipal fins a mitjans dels noranta, quan Mas era l'alcalde indiscutit i els regidors eren tots de la seva corda i la seva edat. Un estil de "entre tots ho farem tot", de vocació política versus professió, avui desterrat de les pràctiques del govern actual, les decisions del qual es prenen els divendres a la taula que l'alcalde Baron i el totpoderós primer secretari del PSC, Ramon Bassas, comparteixen setmanalment a restaurants de la ciutat. I, com a màxim, en les visites que el regidor de Presidència, Esteve Terradas, fa al despatx de Baron al primer pis de l'Ajuntament, situat just a l'extrem oposat del que ell ocupa a la part anterior de l'edifici consistorial.

Si de la propera llista del PSC cau Pilar González-Agàpito -el més probable a hores d'ara- amb ella desapareixerà definitivament el sector masista al govern de la ciutat. Un sector que s'ha sentit sempre aristocràcia d'un partit ple d'obrers i castellanoparlants, la seva part essencial, i que de fet ho ha estat fins fa quatre dies, el dia que l'agrupació local del partit va escollir Joan Antoni Baron com a candidat a l'alcaldia. Aquell dia el poder del sector històric del PSC -provinent de Convergència Socialista- va quedar seriosament en entredit.

Dies abans de l'elecció resulta que en una reunió preparatòria Pilar González va protagonitzar una rebequeria arremetent contra els seus companys assegurant en veu alta que aquell partit no era "el de sempre". Tenia raó, el problema va ser precisamemt que no se n'havia adonat fins llavors. Massa tard per imposar-se en la cursa successòria, dins la qual ella esperava ser ungida directament per un agònic Manuel Mas passant per sobre l'aparell del partit. Al nou PSC les decisions les pren una nova aristocràcia teòricament més obrera però que no menja pizzes a casa.