Comença el compte enrera

Després de setmanes de precampanya finalment ja ha arribat el moment en què els candidats poden demanar directament el vot als ciutadans. És aquell moment en què els carrers s'omplen de banderoles -el temps del cartell sembla que ja ha passat- dels diferents partits i on els uns juguen a prendre's els colors "referencials" dels altres, tot i que darrerament el PSC ha recuperat el vermell després de flirtejar amb el blau turquesa. Ho dic sobretot per CiU, que cada cop fa més ús del color taronja o el Partit Popular, que ho combina amb el color blau més propi del seu discurs polític. Els que ho tenen clar són els d'ICV, que tenen el verd com a referència -per a ells és fàcil l'elecció- mentre que els d'Esquerra Republicana fan servir un groc ataronjat.

Més enllà de l'anècdota dels colors, la campanya que ahir va començar sense pena ni glòria delata la normalitat amb què es viuen els processos electorals a casa nostra. Segurament cada cop amb menys entusiasme, una cosa que no ha d'estranyar ningú en una societat on -malgrat subsistir bosses de pobresa- la gent viu cada vegada més bé. El que seria estrany és que la gent no vulgués participar d'allò col·lectiu en un moment de crisi, de canvi, però no em sembla estrany -per més que pugui saber greu- que cada cop la desafecció dels ciutadans amb la política sigui cada cop més gran. Per tant, malgrat la bombolla mediàtica que creen els mitjans, els ciutadans seguiran tan interessats -tan poc, vull dir- com la resta del temps que no estem en campanya. És hora de reclamar, això si, als partits que, per intentar combatre aquesta inèrcia, siguin més clars que mai amb els seus missatges i que els ciutadans poguem conèixer amb detalls quines són les autèntiques alternatives -sobretot- al govern municipal.